Campanya PI-ICE

Hem vist animals que havíem vist en llibres o pel·lícules o al circ! Per exemple, els llops marins són els que normalment estan als circs i que en diem “foques”. Les balenes les vam veure de lluny i només el tros de la cua! I hem vist ocells, alguns coneguts com pingüins, skues, xatracs, albatros, coloms antàrtics… i alguns de molt petits que ens eren desconeguts i difícils de distingir.

Algun material un cop analitzat ja es perd, però si es pot, es guarda un cert temps fins estar segurs que no hem de repetir les analítiques. També guardem algunes mostres sense analitzar, com a duplicats. Un cop els resultats apareixen publicats en una revista científica, llavors ja podem fer neteja i llençar-los. Les mostres que estiguin fixades amb productes tòxics seran recollides per una empresa especialitzada que tracta adequadament els residus de laboratori de manera que no contaminin el medi ambient ni perjudiquin les persones.

Molt positiva perquè ens ha donat l’oportunitat d’agafar mostres de l’aire antàrtic que no es pot estudiar d’altra manera: no el podem guardar dins d’una caixa per entendre’ns. També vam poder agafar gels i aigua de mar en diverses zones per on passava el vaixell i anar fent experiments dins el vaixell mateix. Com que els experiments són llargs, vam guardar gel i aigua de mar en unes cambres congeladores i refrigerades dins el vaixell i vam seguir fent experiments a terra, als laboratoris de la Base Antàrtica. I els vam intercalar amb d’altres mostreigs amb mostres fresques que vam agafar sortint amb la zòdiac. A l’Institut en podrem fer uns quants més perquè ens hem emportat el gel congelat en cambres de -20ºC i l’aigua de mar en bidons que guardem a 4ºC i que estan ara dins el vaixell Hespérides, tornant. Cap al mes de juny tot estarà a Barcelona. Però si es fessin malbé el gel o l’aigua, ja n’haurem fet uns quants allà baix.

El fet d’estar en el vaixell i a la Base ens permet d’entendre millor l’ecosistema antàrtic. Encara que vam dissenyar experiments i mostreigs des de Barcelona, és quan estàs en el medi natural que es veu com cal estudiar-lo. Ara sabem coses que hem de canviar per millorar i també tenim noves idees de futur.

Humanament, et fa entendre molt millor tant la força de la natura com la seva fragilitat en mans de la humanitat, i comprovar un cop més com la natura, ara, depèn de nosaltres i nosaltres depenem de la natura. La necessitat de cuidar el planeta encara la veiem més reforçada.

També és una experiència personal intensa estar convivint molts dies amb les mateixes persones en un espai reduït: és una molt bona oportunitat per compartir el dia a dia, respectar tothom i ajudar-nos mútuament.

De tota manera, oi que totes aquestes coses també les feu vosaltres a l’escola i us les ensenyen les mestres i els mestres? O sigui, que és com si haguéssim anat de nou a l’escola, les sortides de convivències o les colònies, però en un lloc “una miqueta” diferent 😉

Molt bona pregunta! Les microalgues tenen uns “cicles de vida” complexos, de manera que no sempre es troben actives (absorbint nutrients i fent la fotosíntesis, creixent i reproduint-se); en determinades condicions, sobretot si les condicions ambientals els són adverses, s’enquisten. És a dir, fan un cist, una forma de resistència, una llavor, que està inactiva fins que les condicions ambientals tornin a ser les adequades. Quan germini, començarà un nou cicle. Aquest cist pot tenir una forma molt diferent de les algues actives. Però hi ha espècies en les que no podem distingir si estan actives o inactives, mantenen la mateixa forma i color, tenen mecanismes de supervivència que desconeixem.

Sempre que parlem de bacteris tenim la tendència a pensar en els que produeixen malalties. Però la majoria de bacteris que hi ha al nostre planeta – als mars, rius, oceans, boscos, prats, i al gel dels pols- són innocus per a la salut humana i per a la salut dels animals. Per tant, màxima tranquil·litat! En canvi, tenen un paper molt rellevant en la descomposició de la matèria orgànica morta i la seva re-mineralització. Heu pensat mai què passaria amb tots els vegetals i organismes que moren si no hi haguessin organismes descomponedors?

El gel marí és molt poc salat.

La formació de gel al mar és molt curiósa: us recordeu que vam experimentar que l’aigua freda és més densa que l’aigua menys freda. Doncs a mesura que es refreda l’aigua a la superfície del mar, s’enfonsa i està substituïda per una aigua més càlida. Per crear una banqueta de gel, es necessita doncs un refredament molt important.

El canvi d’estat de líquid a gel s’acompanya d’una dilatació: el gel és menys dens que l’aigua i la congelació separarà l’aigua pura de les sals.

El gel es manté a la superfície a mesura que s’enfonsa la salmorra per substituir-la per aigua més càlida i menys salada. Crea una aigua molt densa (molt salada i molt freda) que s’enfonsarà molt profundament. Quan el gel arriba a un gruix de 2 a 3 m, forma una pantalla protectora que aïlla l’oceà.

Aquest gel és no és homogeni, sota l’acció de les ones i les oscil·lacions de la temperatura, contindrà bosses d’aire i butxaques de salmorra o sal. A continuació, envellirà, serà rentat per la neu i esdevindrà cada vegada més dens.

Per això, quan el gel es fon, la salinitat en superfície és més baixa i les aigües superficials són més fredes.

L’Antàrtida és un lloc molt especial perquè no pertany a cap país. De fet, l’any 1959, es va signar el tractat Antàrtic on es va establir que a partir d’aquell moment, no es podia fer noves reclamacions territorials. En canvi, no es renunciava a cap reclamació territorial prèvia. I en aquest mapa, s’hi veuen les reclamacions (encara vigents).

Si us hi fixeu bé, hi ha zones reclamades per més d’un país! En canvi, no hi ha cap territori reclamat que tingui població autòctona.

Un altre punt curiós és que, llevat dels reconeixements d’alguns països reclamants, no hi ha cap altre país que reconegui les reclamacions.

I per nosaltres, un punt molt important d’aquell tractat és que estableix l’ús pacífic del continent, la llibertat d’investigació científica i la prohibició d’activitats de caràcter militar, entre altres.

Tot i així, sobretot Xile i Argentina hi tenen població durant tot l’any, amb església i escola, i hi han nascut alguns nens. Així poden reclamar amb més força que un trocet (el de la Península Antàrtica sobretot, és seu.

Estem il·lusionats perquè en general els aspectes tècnics més difícils s’han superat i hem pogut fer els mostreigs i experiments que ens calia fer. Els resultats encara no els tenim. En part és perquè a l’Antàrtida no ens podem emportar tots els instruments científics que calen per a fer les anàlisis. Els farem quan arribin a l’Institut de Ciències del Mar totes les mostres que ara hem deixat congelades a 20 o 80 graus sota zero en els congeladors del vaixell Hespérides. El vaixell va retornant poc a poc des de l’Antàrtida. Bé, de fet, encara no pot sortir d’allà per mala mar! L’esperem cap al juny de 2019.

Durant l’estada a la Base Antàrtica, vam poder mirar mostres de microalgues i bacteris al microscopi i mesurar la clorofil·la (el pigment verd que tenen totes els vegetals per a fer la fotosíntesi). D’aquesta manera, vam poder tenir un control de com anaven les coses. I hem de dir que en general … anaven bé!!! Per tant, estem molt content@s.

Com bons científics que sou ara, us convidem a mirar bé on viuen els ossos. I si mireu el post del 10 de març al diari podreu saber els animals que hem vist durant la campanya.

Sabeu que el rècord mundial de temperatura mínima és de -89’3 °C i que s’ha mesurat a Vostok! Busqueu on és.

La temperatura mínima de l’aigua del mar és de -1,8 °C que és el seu punt de congelació. Sabeu per què aquí es congela sota zero? Perquè l’aigua és salada. A mesura que es congela, el gel deixa anar la sal. Així, els icebergs són d’aigua gairebé dolça i l’aigua que hi ha just al voltant és molt més salada que l’aigua de mar. Però com que és més densa, s’enfonsa i així forma aigua fonda i genera els corrents oceànics.

La temperatura màxima de l’aigua aquí és d’uns 10°C. Si no ets pingüí, potser és una mica fresqueta per banyar-se, oi?

La sal que es queda als icebergs provoca porositats al gel on hi viuen molts microorganismes. Fixa’t que l’estructura molecular de l’aigua es modifica amb la temperatura. Saps com és la densitat d’un element en estat sòlid comparat amb el mateix element en estat líquid? Què passa amb l’aigua? Penseu-hi…

I… concretem, ara estem a l’estiu, a la nit sempre baixem al voltant de 0ºC i de dia estem a uns 3-4ºC. Ens ha fet uns dies molt bons, i el sol s’ha enfilat fins a 12ºC!! Però amb un mínim vent ja notes que fa molt de fred. De fet, anem abrigats, amb malles sota els pantalons, tèrmiques, forros polars i doble mitjó. Tot això estant al laboratori. La calefacció no es posa gaire alta, només per no passar fred. La dutxa és calenta, però dosificada. El dia que el llac es va gelar perquè va fer fred, ens vam quedar sense aigua i no ens vam poder dutxar. Com que tenim un dipòsit, només vam estar un dia amb restriccions. Aquests darrers dies ha plogut, ha fet boira, i baixa més aigua del desgel.

La BAE està a la Illa Livingston, que forma part de les Illes Shetland del Sud, i està situada a 62º Sud. Per tant, no hi ha neu perquè aquesta part de l’Antàrtida està força amunt i perquè estem a l’estiu. No obstant, cada dia neva una mica i emblanquina el paisatge.

Sí, per sort en aquest vaixell com en molts d’altres hi ha aquesta tecnologia.

Al fons del vaixell hi ha un líquid que n’esmorteeix el moviment quan hi ha una onada. El líquid del vaixell es mou amb un cert desfàs de temps de l’impacte de la onada; aquest desfasament fa que el vaixell no es mogui tant. Aquí hi ha una il·lustració del fenomen.

Si us fixeu és la mateixa idea que aquestes joguines!

Això no és la nostra especialitat però us ho explicarem igualment. Existeixen dos tipus de llops marins, un que té un sol tipus de mida de pèl i l’altre que en té dos. Per no confondre’s els especialistes sempre utilitzem els noms llatins. En aquest cas, el d’un sol pèl es diu Otaria flavescens mentre el que en té dos es diu Arctocephalus australis perquè si utilitzem els noms comuns, sovint, hi ha molts noms pel mateix animal. Per exemple, el llop de dues mides de pèl també es diu «os marí» mentre el llop d’un sol pèl també es diu… «lleó marí». I si feu una recerca d’imatges ho entendreu; veureu que el mascle té una cabellera impressionant que també li cobreix part del coll i del pit.

De Brocken Inaglory, CC BY-SA 3.0

A aquest vaixell oceanogràfic se li va donar el nom de Pedro Sarmiento de Gamboa que va ser un navegant important del segle XVI.

Entre d’altres coses, sortint del Perú, va descobrir les illes Salomón i Vanuatu, perquè una llegenda inca parlava d’unes illes d’aquella zona plenes d’or! A veure si trobeu on són!

Com que ja sabíem el que ens trobaríem anem molt ben equipats. En una de les altres respostes podreu veure que per treballar dins dels laboratoris ens vestim amb doble pantaló, doble mitjó, etc.

Les famílies estem força acostumades al fet que la mare o el pare viatgen per feina i no estan sempre a casa. Però no som un cas especial, hi ha moltes professions i situacions on aquesta circumstància passa. L’important és sentir-se unit i estimat malgrat la distància. I avui dia, el whatsapp ajuda molt 😉

A l’Àrtic hi ha diversos tipus de gel, n’hi ha de multianuals, aquells que ja tenen més de 6 anys; el gel interanual, aquell que es forma i es fon cada any; i el gel perenne, que és el que no s’hauria de fondre mai, però ja deveu saber, que cada cop en queda menys!

El gel pot provenir tant de les glaceres que rodegen el Pol nord, que serien d’aigua dolça, o bé de l’aigua del mar quan es congela, quan fa tant i tant de fred que s’arriben a temperatures negatives. Sabeu que l’aigua de mar es congela a -1,8ºC i no a 0ºC graus com l’aigua dolça?

A nosaltres ens interessa molt el gel marí, aquest que es forma quan el mar es congela, ja que hi ha vida a dins!

Un dia de feina, per nosaltres, comença ben d’hora, ben d’hora: just després d’esmorzar ja fem una reunió per organitzar el dia vinent! Com que aquí l’habitació, el menjador i el laboratori estan tan a prop, no perdem temps anant d’un lloc a l’altre!

Hi ha dies que ens toca sortir a la mar amb zodíac a buscar les mostres d’aigua que volem investigar, que tant, pot ser que el mar estigui pla com una bassa d’oli com que hi hagi onades de mig metre i faci marejar a la meitat de la tripulació! Altres dies potser hem de pujar a la muntanya que hi ha just darrere l’estació, el Mont Sofia, per comprovar el bon funcionament dels instruments que tenim instal·lats allà dalt; amb aquest instruments  mostregem aire. Altres dies és molt comú que ens passem tot el dia al laboratori analitzant i processant mostres!

Per altra banda, hi ha algun dia que ens el podem prendre per fer una mica de “turisme” pels voltants de la Base, visitant pingüineres, muntanyes, glaciars, o bé la base antàrtica de Bulgària que tenim de veïns.

Doncs utilitzem una gran varietat d’instruments. Els més coneguts per vosaltres són els microscopis. Amb l’espectrofluoròmetre detectem proteïnes i  carbohidrats. També podem detectar plàstic.

Aquí veieu al Miguel passant unes mostres amb l’espectrofluoròmetre

Amb aquest sistema filtrem l’aigua per a obtenir tots els virus.

Amb aquests equips tan sofisticats contem el nombre partícules en els aerosols i la mida que tenen.

I amb aquest altre, la composició química dels aerosols.

Veiem molts pingüins d’Adelia i Barbijo, elefants de mar, llops marins, foca lleopard, petrells, esqua, i molts ocells.

Al mar, hi ha uns eixams enormes de krill que és la font d’aliment de les balenes. De balenes, però, no hem tingut la sort de veure’n. Ja deuen haver migrat cap a latituds més càlides.

Mengem dieta mediterrània, equilibrada i molt diversa. A més, tenim excel·lents cuiners que aprofiten el que sobra reinventant plats nous. No es llença menjar.

El sistema de conservació en neveres permet tenir enciams, verdura i fruita durant un mes i mig com a mínim. Hi ha una gran organització i coordinació entre les diverses campanyes antàrtiques de manera que es  programa el lliurement de menjar amb el trasllat del personal científic del continent a les Bases amb els vaixells Hespérides i Sarmiento de Gamboa. Durant l’estiu antàrtic, hi ha diversos projectes que es van enllaçant. Quan nosaltres vam arribar, el vaixell portava el nostre menjar.

Carai, quina pregunta!! Aquesta és tres en una! Anirem per parts.

COM SÓN?

Els microorganismes que estudiem són algues microscòpiques, bacteris i virus marins. Aquests organismes són microscòpics i poden viure a l’aigua de mar o enganxades al gel marí. Les algues, com bé sabeu, fan la fotosíntesi i tenen pigments com la clorofil·la (que és de color verd) i d’altres com els carotenoides (que són marronosos-vermellosos). Això fa que quan hi ha moltes microalgues, l’aigua o el gel tinguin el color del pigment dominant.

Per la forma, no són massa diferents dels que trobaríem en una platja de la Mediterrània, però tenen una particularitat, poden viure en aigües molt fredes (ja en parlarem més avall). La forma de les algues és molt i molt variada, i mirar una mostra de fitoplàncton és com mirar una obra d’art. Ara, a la BAE tenim microscopis de campanya i no podem fer bones fotos. De moment us hem fet aquestes dues amb el mòbil, però quan arribem a l’ICM farem bones fotos i us en penjarem alguna perquè veieu de què parlem quan diem “obres d’art”. Els bacteris i virus són molt més petits i no els podem veure amb els microscopis que tenim aquí. Per tant, també ens els mirarem quan tornem a l’ICM.

COM ES REPRODUEIXEN?

Per créixer ràpid, aquests microorganismes es reprodueixen per bipartició (reproducció asexual), és a dir, una cèl·lula es divideix en dues; i aquesta altra cop en dues, etc… Així, quan les condicions ambientals els hi són favorables augmenten la seva abundància de forma molt ràpida. Les microalgues, a més a més, poden reproduir-se de forma sexual, que consisteix en que dues cèl·lules es fusionen per formar un zigot i després, del zigot es divideix i en surten dues cèl·lules filles però, el que és important en aquest cas, és que hi ha hagut intercanvi de material genètic entre les dues cèl·lules.

Els virus, per reproduir-se necessiten infectar una cèl·lula hoste. Creixen dins l’hoste, aquest esclata i surten molts virus que aniran a infectar una altra cèl·lula, un altre microorganisme. Recordeu que els microorganismes del quals estem parlant estan formats per una sola cèl·lula.

COM ES RELACIONEN?

Els organismes microbians tenen fototactismes i quimiotactismes. És a dir, detecten la llum i determinats compostos químics. I a més a més estableixen entre ells relacions tròfiques, és a dir, les microalgues, fent la fotosíntesis sintetitzen el seu propi aliment i excreten matèria orgànica dissolta que serà l’aliment del bacteris. Quan moren les microalgues es descomponen gràcies a l’activitat bacteriana. Heu sentit allò del paper dels bacteris i els fongs en la descomposició de la fullaraca d’un bosc, oi? Doncs als oceans també fan la mateixa funció. I hi ha fongs al mar? Doncs sí! Aquest és un tema relativament nou. Durant els darrers anys, i sobretot gràcies a les tècniques moleculars, s’ha començat a veure que al mar hi ha molts fongs que infecten i degraden també altres microorganismes. Aquest conjunt tant complex de relacions el coneixem com la xarxa microbiana.

El gel que estudiem el posem en una “olla” que hem dissenyat nosaltres mateixos i hem fet construir per fer aquests experiments. Aquest incubador és d’acer inoxidable. Té una tapa transparent per tal que hi arribi la llum, i és termorregulable, és a dir, que podem regular la temperatura, així, quan ens interessa podem fondre el gel. A la tapa hi connectem diversos tubs. Uns tubs introdueixen aire filtrat, sense partícules i així bombollegem l’aigua que fem ploure dins el mateix incubador. Entre l’agitació de les bombolles i la “pluja” es produeixen aerosols que són captats per d’altres tubs que hi ha a la tapa de l’incubador i que porten a detectors de gasos i de partícules. En aquesta foto hi ha un d’aquests captadors d’aerosols que després s’analitzaran amb d’altres equips. Així podem estudiar la part de l’aire. I per sota de l’incubador, hi ha una aixeta per on obtenim l’aigua que també analitzarem.

A més utilitzen fluoròmetres i espectrofluoròmetres que detecten la fluorescència que emeten les partícules i substàncies. Per exemple, amb el fluoròmetre mesurem la clorofil·la, que és la molècula característica de les algues. I amb l’espectrofluoròmetre detectem proteïnes i  carbohidrats. També podem detectar plàstic. També fem mesures amb uns aparells molt sofisticats que només tenen alguns laboratoris. Nosaltres, per exemple, no tenim tots els que necessitaríem, però estem treballant juntament amb investigadors d’altres països europeus i, així, ens complementem i entre tots podem tenir una idea de tots els productes que hi ha en l’aerosol en contacte amb el gel que es fon.

S’alimenten igual que els microorganismes que estan a l’aigua. Les microalgues fan la fotosíntesi amb la llum que els arriba (però hem de pensar que aquí els arriba molt més afeblida, perquè ha hagut d’atravessar el gel) i les sals minerals que han quedat retingudes en els canals del gel. Aquestes sals són essencialment nitrats, fosfats i silicats. Alhora, aquestes algues “excreten”, vol dir que és com si fessin “pipí i caca”. Aquestes substàncies en diem “substàncies orgàniques” que aprofiten sobretot els bacteris. A la massa de gel hi poden haver alguns petits flagel·lats que menjaran tant les algues com els bacteris sencers. I finalment, hi ha virus que ataquen les algues i els bacteris. O sigui que dintre del gel, hi ha organismes molt variats que es mengen els uns altres o aprofiten les substàncies que han produït els altres. És un veritable microcosmos de vida!

 A la classe ho hem estat pensant i hi havia opinions d’uns quants dies i opinions d’unes quantes setmanes. Qui té raó?

Ui!!! Preparar una campanya és tot un procés. Amb la recerca que anem fent se’ns van resolent alguns dubtes però, cada vegada ens sorgeixen noves preguntes, i com que els investigadors som de mena curiosos anem posant fil a l’agulla als experiments que podem fer per resoldre totes aquestes preguntes. El nostre objectiu és entendre com funcionen els ecosistemes naturals.

Aquesta campanya en concret porta més de dos anys d’història. Fa uns dos anys, els investigadors principals d’aquest projecte, el Manuel i l’Elisa es van posar a redactar un document, a contactar amb diversos investigadors i van escriure un projecte que, en aquest cas es va enviar en la Convocatòria del “Plan Nacional del Ministerio de Economia y Competitividad (MINECO)”. El MINECO rep molts projectes però només té capacitat de finançar-ne uns quants. Per tant, escullen els “millors”, els més innovadors, els que poden aportar un coneixement més rellevant. El PI-ICE va ser un dels escollits! Això ho vam saber farà aproximadament un any. Des de llavors ens vam centrar en pensar exactament quines mostres agafaríem, quantes, on, … es va contactar amb el personal que gestiona el vaixell oceanogràfic i amb el de la BAE (Base Antàrtica Espanyola) per saber disponibilitat de dates, de places,… Hi ha moltes campanyes a l’Antàrtida i totes tenen lloc entre els mesos de desembre i març, que és l’estiu antàrtic. Per tant, hi ha un calendari molt ajustat. Paral·lelament es va anar fent el llistat de tooooot el material que ens havíem d’emportar, comprar tot el que no teníem, i enviar-ho uns mesos abans cap a l’Antàrtida. No ens podem deixar res, allà no hi ha opció de compra!! Durant aquest temps també hem encarregat que ens fabriquessin la “olla” de les incubacions. Aconseguir-la tal i com la volíem ens ha costat una mica, i el temps anava corrent… però finalment ho vam aconseguir. El dia 2 de desembre vam omplir una furgoneta amb tot el material de la campanya i el vam baixar a Cartagena, on estava el vaixell oceanogràfic Hespérides que és el que va transportar els baguls fins a Punta Arenas, la ciutat més al sud de Xile, i va arribar a l’Antàrtida, a l’Illa Livingston on està la Base Antàrtica Espanyola, al desembre. L’Hespérides no tornarà a la BAE fins que es tanqui, a l’inici de la tardor antàrtica.

Nosaltres vam sortir en dues tandes. El Manuel i l’Ana van marxar de Barcelona a mitjans de gener. Ells feien un previ que era un recorregut amb l’Hespèrides pels mar de Weddell i Brandsfield per recollir el gel pels experiment. En el vaixell hi havia també en David d’Anglaterra i en Sebastian, d’Alemanya. Després, a mitjans de febrer vam marxar l’Elisa, la Dolors i el Miguel. Ens vam retrobar tots 5 a la BAE el 18 de febrer. Allà també hi ha la Tina (eslovena), la Manuela (alemanya), en James (britànic) i en Dave (que ha continuat), amb els que fem la investigació conjunta.

Ja veieu que ni dies, ni setmanes… per una campanya així calen molts mesos de preparació. I és que la recerca és una cursa de fons.

Hem sortit en dues tongades des de Barcelona. La primera, la del Manuel i l’Ana, que van sortir de Barcelona el 19 de gener han estat fent un recorregut amb pels mars de Weddell i Brandsfield per tal d’agafar gel per fer els experiments.

La segona, la de l’Elisa, la Dolors i el Miguel, som els que vam anar directament a l’Illa de Livingston. Vam sortir de Barcelona el dia 11 de febrer i vam arribar a Punta Arenas el dia 12. El 13 a la nit vam pujar al vaixell oceanogràfic Sarmiento de Gamboa que va començar a atravessar el Pas del Drake el dia 15 a la nit. El dia 18 de febrer vam arribar primer a l’Illa de Decepció a deixar un grupet de científics i el dia 19, finalment, a Livingston.

Tots els oceans estan connectats i hi pot haver un flux d’espècies d’una banda a l’altra, però les condicions ambientals dels diferents oceans són molt diferents, per tant, els organismes que estan adaptats a condicions ambientals de baixes temperatures difícilment els trobarem a zones més càlides. Segurament podrem trobar alguns gèneres  iguals a l’Antàrtida i al Mediterrani, però generalment, no són les mateixes espècies.

La particularitat dels microorganismes polars és que són capaços de viure en condicions molt extremes i canviants. Per una banda, aguanten aigües molt fredes, fins a -1ºC (fixeu-vos, sota zero!!). A més, aquesta aigua es pot gelar, al gelar-se escup les sals (ho sabíeu?) i es generen canvis en la concentració de les sals de l’aigua de mar; això podria fer que els organismes rebentin. Per evitar-ho, canvien la seva composició química i resisteixen força temps. Tenen veritables anticongelants en el seu interior. De totes maneres, aquest és un camp en el que encara s’hi està investigant.

Com que volem estudiar l’impacte del desgel en la formació del núvols només la podem portar a terme als pols. De fet, aquesta investigació la volem fer tant a l’Antàrtida com a l’Àrtic. Aquest és el primer pas. Com que a Espanya només hi ha dos vaixells oceanogràfics grans que puguin arribar a l’Antàrtida, cal coordinar tots els projectes de recerca que es fan en aquesta zona. Per tant, aquest any ha tocat anar a l’Antàrtida. Com que no hi ha prou projectes que vagin a l’Àrtic per ara, no podrem fer els estudis a l’Àrtic amb els vaixells espanyols. Però probablement el cap del projecte, en Manuel, anirà a l’Àrtic amb equips i vaixells alemanys, coreans, canadencs o britànics: forma part de la col·laboració que hem establert amb els equips científics internacionals.

Heu de pensar que vivim en un planeta on tot està connectat. Els vents redistribueixen les partícules que hi ha a l’atmosfera i les partícules que emetem a l’atmosfera amb les nostres activitats. En els lloc d’origen de les activitats industrials n’hi haurà més que en zones remotes, com l’Antàrtida, però és qüestió de temps que acabin arribant a tot arreu. Al mar passa el mateix, tots els oceans estan connectats, tot i que hi ha masses d’aigua de diferents densitats (diferents temperatures i graus de salinitat) que creen veritables fronteres que dificulten la barreja, a la llarga, acabem trobant contaminants antròpics als indrets més remots del nostre planeta.

En el cas de l’Antàrtida, també ha arribat la petjada antropogènica. Ara hi arriben vaixells de turistes que tot i que volen ser molt respectuosos amb el medi, en el sentit que quan baixen no es poden acostar als pingüins menys de 20 m, van per camins assenyalats, etc., hi arriben en grans vaixells que consumeixen petroli.

I de fet, els propis científics també deixem la petjada a l’Antàrtida!!! Encara que intentem que sigui mínima, és inevitable. Per energia, estem instal·lant panells solars i molins de vent, però encara necessitem gasoil. Tenim una depuradora per a les aigües d’ús diari (cuina, WC, dutxa, neteja). Fem recollida selectiva de deixalles. Tot el paper es crema (tenim incineradora), i el plàstic, llauna i vidre, s’empaqueta, es compacte i torna cap a Espanya. Tots els residus del laboratori ens els emportarem en bidons especials cap a Barcelona. Tot això respon al seguiment del tractat Antàrtic que estem obligats a complir. Tampoc ens podem emportar pedres de record, ni líquens ni molses, res de res. Bé, una mica d’aigua o de gel sempre acaba en algun congelador …

L’aigua l’obtenim d’una glacera que hi ha sobre la Base. L’aigua de desgel va a un llac i baixa per un riu i va directa a les aixetes: com fa uns anys a les muntanyes de Catalunya!!! Fem un control bacteriològic (coliformes) perquè els ocells (sobretot els esqúa) també utilitzen l’aigua … ja ens entenem, oi? Inicialment es va proposar una dessaladora, però es va considerar que era massa cara.

Això encara no ho sabem. Quan estem de campanya, aprofitem al màxim el temps per agafar mostres i fer experiments in situ. Les mostres que agafem les guardem, o bé congelades, o bé fixades (els hi afegim un compost químic –un fixador- que mata els microorganismes i els conserva). No serà fins que tornem a estar al laboratori de l’ICM que ens posarem a observar i analitzar la major part de les mostres. Per tant, com que les mostres amb les que treballem són microscòpiques, fins que no les analitzem no podrem saber si hem trobat alguna espècie nova. De tota manera us hem de dir que, darrerament, amb el desenvolupament de les tècniques moleculars s’estan descobrint moltes noves espècies en el món microscòpic. Sovint ens trobem que hi ha espècies amb formes molt semblants (morfològicament molt semblants) que només es poden diferenciar amb aquestes noves tècniques moleculars.

Però altres grups que estudien organismes grans n’han trobat de nous i de preciosos. Un grup de la Universitat de Barcelona, que dirigeix la Dra. Conxita Àvila es capbuçaven a aquestes aigües antàrtiques i hi van trobar el que ells anomenàven el “Jardí Antàrtic”. Aquí teniu unes fotos de quan mostregen.

I fa uns anys, un equip de l’ICM, del nostre Institut, van trobar unes esponges que les van batejar amb el nom de chpachups, “com a homenatge als nostres fills, que són els que més pateixen la nostra absència quan treballem a l’Antàrtida”, diu Josep Maria Gili.

L’esponja antàrtica Stylocordyla chupachups.

D’entrada us hem de dir que nosaltres no som experts en aquest tema, però sabem que el volcà de Decepció va entrar en erupció a finals dels anys 60, és a dir, fa només uns 50 anys! Aquesta erupció va destruir dues de les bases que hi havia a la illa, la base xilena i la britànica; la base argentina no es va veure afectada. Les cendres van cobrir les illes dels voltants. Amb el temps, la illa ha tornat a estar ocupada per bases de diferents països. La base espanyola Gabriel de Castilla s’hi va establir el desembre de 1989.

En el gel dels glaciars es veuen vetes de color negre corresponent a l’any que es van dipositar les cendres. En aquesta foto es veu una mica, tot i que la qualitat de la imatge no és molt bona.

Hi ha d’altres volcans a l’Antàrtida, el més conegut és el Mont Erebus (3.794 m), que també és un volcà actiu. Hi ha equips d’investigació en vulcanologia que hi estan treballant i registren els petits moviments del sòl per estudiar la seva activitat. La veritat és que no sabem si es preveu una explosió forta aviat. Ho preguntarem i ja us ho direm, ja que hi ha algun especialista en el grup que comparteix aquests dies la BAE amb nosaltres.

Sí, sí, hi ha desgel als pols. Nosaltres no ho hem pogut detectar perquè no hi havíem estat mai abans. Però els que venen cada any per donar el suport logístic a la BAE, els companys de Unitat de Tecnologia Marina del CSIC, ho han notat. Les glaceres han minvat i hi ha fotos que ho demostren. Cert que hi ha variabilitat d’any en any però … el gel recula. La Dra Josefina Castellví que va ser la fundadora de la BAE l’any 1986 i que hi ha vingut sovint va explicar en un documental sobre la seva vida, com l’havia vist minvat aquest 2016, quan hi va tornar després de trenta anys!

Si en voleu saber més sobre aquesta pionera entre les dones científiques us recomanem que mireu el documental “Els records glaçats” d’Albert Solé.

La coberta de núvols dels nostre planeta està relacionada amb la temperatura de la Terra, i ja sabeu la importància de l’increment de temperatura i el canvi climàtic. Doncs bé, els núvols tenen la particularitat que tenen un alt albedo. Per dir-ho de forma fàcil, els núvols reboten la radiació del sol i, per tant, fan que la Terra s’escalfi menys.

A l’incrementar la temperatura, el gel es fon, i les partícules dels microorganismes que conté el gel i l’aigua de mar passen a l’atmosfera. Aquestes partícules són nuclis de condensació de núvols, volem dir que són l’“engruneta” o “llavor” necessària per ser recoberta per gotetes de vapor d’aigua i acabar formant un núvol.

A l’Antàrtida hi haurem estat uns dos mesos l’Ana i el Manuel, i un mes la Dolors, el Miguel i l’Elisa.

En un futur, qui sap? Nosaltres tenim intenció de seguir demanant projectes. Més amunt ja hem explicat tot el llarg procés per aconseguir tenir un projecte. Veurem com va.

Sí, aquesta és la idea, agafar gel de diferents zones que tindrà comunitats d’organismes diferents. El que volem és determinar quina d’aquestes comunitats és la que està més relacionada amb la formació de substàncies que siguin susceptibles de formar núvols.

El wifi ens arriba per satèl·lit i per un centre de comunicacions, que és aquesta esfera blanca que es veu al fons de la foto.

Aquesta pregunta és molt difícil … N’hem sentit tan a parlar … Ho preguntarem als companys. Potser més que sorprendre, és comprovar aquesta resistència tan forta de la natura a les condicions tan dures en què poden viure els animal i les plantes.

Com ho ha de fer una persona per poder anar a una expedició com aquesta?

En aquest cas, els que estem aquí formem part d’un projecte d’investigació, la recerca del qual es fa a l’Antàrtida. De totes maneres les places són limitades i no tots els participants d’un projecte tenen la sort de poder anar-hi.

Apart hi ha tècnics molt especialitzats en electrònica, comunicacions, mecànics, guies de muntanya, patrons de barco, metge, cuiners, que també formen part de l’equip que va a la Base Antàrtica.

La veritat és que la feina és la prioritat. Però intentem trobar moments d’esbarjo. A la nit, després de sopar, si no hi ha feina, n’hi ha que juguen a cartes. La BAE porta un ritme de treball que té en compte el descans del personal tècnic que porta les embarcacions, acompanya a qui té instruments a les muntanyes del voltant, i fa totes les feines logístiques. Així, dissabte a la nit es fa una mica de festeta i diumenge no hi ha sortides de mostreig. L’hora de llevar-se el diumenge és lliure (no cal que estiguem tots a les 8h del matí per esmorzar). També planifiquem les sortides a diferents punts de l’illa de manera que ens serveixi per a veure un paisatge una mica diferent de la Badia Sud, on es troba la Base.

No hi ha animals perillosos. A tocar de les instal·lacions hi ha alguns llops marins (sea lions en anglès) són molt lents per terra. Normalment dormen i si ens hi acostem una mica (mai menys de 10 metres) s’aixequen, udolen i tornen a jaure. Potser les foques lleopard són una mica més perilloses, sobre tot intimiden si te les trobes quan vas amb la zòdiac. Tenen un coll poderós, una boca enorme que sembla que somrigui i unes dents esmolades per menjar principalment pingüins.

No, no som voluntaris, som científics i tècnics que cobrem el nostre sou. Les carreres científiques i tècniques són llargues i dures, costa molt de poder-hi entrar, però un cop aconsegueixes tenir una plaça dins del CSIC (Consejo Superiro de Investigaciones Científicas), tens un sou que et permet viure de la teva feina.

No vam fer vaga, no podem parar perquè cal seguir amb els mostreigs i els experiments i, algunes de les mostres s’han de processar de seguida, no es poden esperar a l’endemà.

Tanmateix va ser un dia especial. El cap de la Base Antàrtica, en Joan Riba, va començar el dia adreçant unes paraules de reconeixement a la feina que fan les dones que hem treballat a la Base, i de solidaritat amb la causa de les dones. Com a marit, pare de dues nenes, i com a persona, va expressar la seva preocupació per la situació de la dona, globalment al món.

A més, els companys muntanyencs, com a homenatge a les dones, van posar el nom de “Punta Dona o Emakune” a un punt on s’hi instal·larà un repetidor de comunicacions.

El dia abans, vam fer una foto de les dones que estem treballant aquests dies a la Base, i la vam enviar via twitter al Ministerio de Ciencia, on s’hi celebrava una jornada de reconeixement a la Professora Josefina Castellví. Gràcies a ella i al seu esforç, nosaltres avui som aquí.

Al final del dia, en la reunió que fem abans de sopar tots els que estem a la Base, l’Asun de los Ríos (Museo Nacional de Ciencias Naturales del CSIC), que investiga la taxonomia i fisiologia de les molses i líquens antàrtics va fer una presentació sobre la situació de les dones a la recerca en el món.