L’or i els locos de Pumillahue
D. LLoris
Durant els mesos d’abril i maig de 1990, un col·lega i jo mateix ens trobàvem de visita a Xile per preparar un projecte conjunt de prospecció ictiofaunística, amb investigadors de l’Institut de Zoologia Ernst Killian de Valdivia (Universitat Austral de Xile).
La primera fase consistia en viatjar al sud i explorar la possibilitat d’estudiar la costa del’illa gran de Chiloé, que conformaria el límit geogràfic nord dels anomenats canals de Terra del Foc (Argentina) que ja havíem estat estudiant durant els darrers cinc anys (1985-1989).
Arribar des de Valdivia a l’illa gran de Chiloé, en una pick-up 4 x 4 de la Universitat, seguint la ruta 5, va ser un viatge apassionant que guardo a la meva memòria, no només pel paisatge que descobria per primera vegada, sinó també per la bona acollida que ens dispensaren els dos col·legues xilens – Germán i Julio – que formaven la contrapart del projecte i actuaven com a coneixedors del terreny que volíem prospectar.
Des de Puerto Montt, un cop creuat el canal de Chacao, vàrem desembarcar del ferri a la comuna d’Ancud, punt base de partida de l’exploració de l’illa per prendre nota de punts accessibles per a futures prospeccions.
Seguint l’escarpat litoral occidental, un dels primers llocs visitats va ser Pumillahue, a poc més de 25 quilòmetres d’Ancud. La costa era un seguit de penya-segats amb difícil accés a les platges, i abans de perdre el temps inspeccionant-les, vam decidir conèixer l’opinió dels habitants sobre els indrets més accessibles. En una d’aquestes converses, vaig saber que molt a prop d’on ens trobàvem hi havia una caleta amb el mateix nom del poble, així que vaig deixar als meus col·legues i vaig anar a inspeccionar-la.
Pel nom de “caleta” vaig suposar que seria de petites dimensions, a resguard dels temporals, però quan estava a la vora del penya-segat vaig veure que la seva amplitud era respectable, més propera al que jo anomenaria una badia. Era allà, contemplant la seva topografia, quan vaig veure que en la seva riba oriental es trobaven varades diverses embarcacions, totes amb motor forabord, indicadors de la possibilitat de sortir de pesca.
Des de la meva ubicació, seguint la línia de costa, a la vertical on em trobava, vaig veure el que em va semblar un pendent d’accés a la platja i, molt a prop, una rústica construcció de fusta, on un home tirava paletades de terra, arrencada a la base del mateix penya-segat, a una mena de calaix situat a la part superior d’una bastida. Mentrestant un parell de dones no deixaven de portar galledes d’aigua, recollida a la mateixa riba, que llençaven sobre la terra acumulada en l’esmentat calaix. Aquesta imatge em va fer pensar que estava veient un tosc safareig de mineral.
Activat per la curiositat, vaig buscar el pendent que suposava que em portaria a la platja i ho vaig encertar, ja que em va conduir a pocs metres d’on es desenvolupava l’escena que he descrit. Sense deixar de contemplar el que hi passava, vaig aprofitar un moment que l’home de la pala va descansar del seu treball per eixugar-se la suor del front i li vaig preguntar per la seva activitat.
La resposta em va sorprendre – rentaven or – Aquestes coses només les havia vist en pel·lícules de l’Oest i sempre en les lleres de rierols o excavant una mina en llocs muntanyosos, mai a peu de platja.
L’home de la pala va captar en el meu rostre algun gest d’incredulitat i es va posar la mà a la butxaca d’on va extreure un mocador lligat com una bossa. Obrint-lo, em va mostrar el seu contingut. Es tractava d’unes erosionades boles de color groc metàl·lic, de diferent grandària, que va posar a la meva mà perquè les sospesés.
allargar la conversa el vaig convidar a una cigarreta que va acceptar, i mentre es desenvolupava aquesta escena li vaig suggerir adaptar un dels motors que havia vist a les embarcacions de pesca, per muntar una bomba de succió per l’aigua de mar que mitjançant un tub la portés fins al calaix de rentada. Així reduirien el laboriós esforç de les dones amb les galledes.
La seva pausada resposta no va deixar de sorprendre’m – “No, amic, no, amb el que aquí traiem, en tenim per viure sense carències. Si en traguéssim més, vindrien els homes del nord, s’ho emportarien tot i ens farien fora d’aquí”– vaig acceptar la seva resposta, però, confesso que em vaig quedar una mica desconcertat.
El desconcert es va esvair quan vaig tornar on es trobaven els col·legues i els vaig explicar el que havia passat i el chilote que es trobava xerrant amb ells ho va aclarir, només que va canviar l’or pels locos (Concholepas concholepas), un apetitós mol·lusc gasteròpode, també conegut com a tolina, pata de burro, pie de burro o chanque (Fig. 1).
Fig. 1. Loco (Concholepas concholepas), mol·lusc gasteròpode amb una sola valva; a) coberta exterior de la closca, poblada de cirrípedes. b) cavitat interior on s’allotja l’organisme que mitjançant el seu carnós peu s’adhereix al substrat del fons. [Ref.: D. Lloris].
Té una carn molt apreciada que intervé en alguns plats típics a Xile i el Perú, entre d’altres el curanto i el chupe de loco, i que va conduir a la seva sobreexplotació per part de companyies pesqueres procedents del continent.
Els forasters del nord van irrompre en els costums i forma de viure dels illencs com elefant en una terrisseria, amb gran perjudici per a les lolas [dones joves d’entre 15 i 20 anys] a les que maltractaven. Des de llavors preferien viure en pau amb tothom, no fos cas que tornessin, atrets per alguna cosa, com l’or que ells consideraven escàs però suficient per seguir amb els seus costums sense interferències forànies.
AUTOR:
Dr. Domingo Lloris, ictiòleg marí amb 150 publicacions, 60 projectes, 52 campanyes al Mediterrani, Cantàbric, Mauritània, Namíbia, Canal de Beagle, mar argentí, Xile, Terranova. Pioner en el mostreig a més de 1000 m de fondària.
Foto de portada, situació geogràfica de l’illa de Chiloé (Xile) en el continent sud-americà i una vista de la caleta Pumillahue, on era possible pescar. La fletxa vermella indica l’accés a la platja. [Ref.: D. Lloris].